Autor: Jorge M.Reverte

Font: El Periódico de Catalunya 03/02/2010

La commemoració de l’Holocaust, la gran maniobra nazi per eliminar els jueus de la faç de la Terra, està provocant a tot Europa reaccions que han de ser molt valorades, pels polítics i, per descomptat, pels ciutadans. A Espanya, terra de catòlics no practicants però sí culturals, es registren fenòmens alarmants. Una recent enquesta assenyala que el 75% dels espanyols conserven una actitud racista envers els jueus.

Un bisbe polonès, el titular de la diòcesi de Cracòvia, Tadeusz Pieronek, ha hagut de desmentir unes declaracions sobre els jueus en què arribava a afirmar que l’Holocaust era una invenció i que no es podia consentir que els jueus el manipulessin com a arma propagandística. El que passa és que la rectificació és poc creïble. Per molts detalls, però sobretot pel que més l’hauria d’acostar a la sensibilitat jueva: molts catòlics van morir també als camps de concentració nazis.

Perquè això no treu valor a la denúncia del monstruós pla nazi, sinó que l’amplia. D’Adolf Hitler, l’escriptor austríac Karl Kraus deia que, precisament d’ell, no en podia dir res. Una frase aparentment banal, però que porta al darrere la profunda càrrega de qui és incapaç de comprendre el personatge. Hitler pensava que la religió catòlica era també molt negativa perquè l’havien muntat els jueus. El que passa és que diferenciava bé entre el que considerava una religió, que podia ser liquidada sense haver de matar tots els seus practicants, i els jueus, als quals considerava una raça, cosa que exigia, en la seva delirant concepció de l’Estat racial alemany, l’extermini de tots els membres que hi pertanyien.

Davant d’aquesta decisió, que no es va plasmar en les seves formes més científiques fins a finals del 1942, però de la qual hi havia una enorme quantitat de dades, o sigui, de morts, des del 1938, l’Església catòlica va mantenir una actitud de prudent silenci, per no dir d’oberta col·laboració, com va passar a Eslovàquia o a Croàcia. La polèmica, revifada en els últims mesos, sobre l’actuació del papa Pius XII, no ha servit per alleujar la negativa impressió sobre l’Església dels anys 30 i 40. Pius XII no va fer cap condemna explícita de la persecució dels jueus.

Ni TAN sols li val a la seva controvertida memòria el pretext que vivia en un semisegrest pel feixisme de Mussolini. En primer lloc, perquè està documentat que hi va haver tropes de l’Exèrcit feixista italià que van protegir, enfront dels alemanys, jueus croats i ucraïnesos. En segon, perquè el seu íntim amic el bisbe de Münster, Clemens von Galen, havia demostrat l’agost de 1941 que l’Església tenia capacitat d’oposar-se activament a les polítiques exterminadores de Hitler, quan va denunciar des del púlpit les matances eugenèsiques que es produïen contra nens tarats, adults malalts mentals, vells inútils, elements «antisocials» o jueus. A partir de la seva enèrgica intervenció, els plans eugenèsics, anomenats Aktion T4, que es portaven a terme descaradament, van ser anul·lats i els nazis van haver de tirar-los endavant en condicions de clandestinitat. Aquests plans van costar la vida a 250.000 persones, però podrien haver arribat encara més lluny. Von Galen va aconseguir aturar-los, posant en risc la seva vida, però també va aconseguir salvar-la.

A Espanya, l’Església dels anys de la postguerra no va tenir tampoc cap mena de mirament amb l’extermini. No se’n coneixien totes les dades, però sí algunes d’una gran envergadura. Sobretot, és impossible pensar que els dirigents eclesiàstics desconeguessin els titulars de la premsa espanyola, en els quals s’equiparava el comunisme, la plutocràcia i el judaisme a l’Estat bolxevic que calia arrasar. Quan les armes de Hitler van experimentar la derrota final, no hi va haver la més petita rectificació dels missatges. Ni els jerarques del règim, ni els directors de diaris (incloent-hi els monàrquics) van demanar disculpes pels ànims prestats als exterminadors. ¿Era només retòrica? Era alguna cosa més, atès que la tradició antijueva espanyola és vella. No es confonia amb la nazi en un sentit fonamental, en el de no ser racista, sinó religiosa. Però no es va practicar una política directa de repressió sobre els jueus, encara que la retòrica del règim i els seus aliats fos infame. I de comprensió i suport a la brutal pràctica de Hitler.

Quan es va concedir el dret de pas a milers de jueus europeus que s’escapaven a través dels Pirineus de la persecució era perquè se sabia que corrien perill de mort. L’acció d’alguns diplomàtics espanyols, entregant visats a milers de persones per salvar-los la vida, era una acció sempre de caràcter individual, no una política d’Estat. L’Església espanyola no va jugar cap paper en aquestes accions.

Per descomptat que no hi va haver col·laboració directa de l’Església del nostre país en l’extermini. Per sort per a ella, no la van posar a prova. Però hi va haver, com a mínim, indiferència. Per aquesta mateixa indiferència, no vindria malament que demanés també alguna disculpa. Això serviria per fer esvair les restes de racisme que perviuen en la nostra societat.