Després de la retallada al nou Estatut Català feta pel tribunal Constitucional espanyol, m'he decidit a tornar a publicar una breu reflexió que vaig escriure el passat 11 de setembre de 2009.

"Avui, 11 de setembre, Catalunya celebra la seva Diada Nacional. Aquesta celebració m'ha conduït de manera involuntària a una reflexió vital. I és que Catalunya em va donar la vida.

Així com sona, sí, Catalunya em va donar la vida. I me la va donar de diferents maneres. El meu lloc de naixement va ser Barcelona. Els meus pares eren aragonesos, encara que, per part materna, existien orígens catalans. El meu segon cognom, Camps, sempre ha delatat aquest fet. De nen, la meva família va tornar a Aragó. Més exactament, a Saragossa, la ciutat de la meva adolescència.

"El que el Parlament espanyol ha aprovat i ha ratificat el poble de Catalunya, no pot ser anul·lat per uns magistrats polititzats al servei d’interessos que tenen poc a veure amb  la justícia"

Com a cristià, el conflicte actual al voltant de l’Estatut de Catalunya que ha estat retallat pel Tribunal Constitucional, d’alguna manera em rellisca. No m’hi sento vertaderament implicat. Em fa entrar en un terreny en el que no m’hi sento a gust, no perquè no tingui idees clares sobre les meves preferències, sinó pel fet que la meva fe em fa anar més enllà i em recorda la universalitat a la que l’Evangeli em crida. Em venen grans tots els nacionalismes, ja siguin catalans ja siguin espanyols. Solen ser estrets, egoistes, infectats d’interessos espuris.  Crec en la pàtria i l’estimo, però el meu amor no coincideix amb les coordenades polítiques i socials en les que visc. Sé que, passi el que passi amb l’Estatut, no seré més lliure ni més feliç. Continuaré somniant en la gran utopia de la pàtria més gran, la que inclou a tots els homes en una convivència més àmplia i generosa; en la gran fraternitat universal on la terra és de tots i on desapareixen les oligarquies dominants, per donar pas a les majories tan sovint trepitjades. La terra és de tots, i cal anar vers una realitat en la que els passaports i els visats deixin de tenir vigència i les pàtries -petites com els estats i grans com la Unió Europea- deixin de construir murs i reixats per protegir-se dels afamats a qui els ha tocat només un petit tros del gran pastís del món. Un tros que no arriba a tots i els porta a l’aventura de assaltar les terres dels que tenen més, sovint a costa de la pròpia vida. Aquesta és la més gran preocupació meva. Me l’exigeix  l’evangeli i la necessària solidaritat humana, tal com diu la vella cita de Terenci: Homo sum: humani nihil a me alienum puto (Sóc un ésser humà; això fa que rés humà em sigui aliè)

Enric Pedrol al centre de la fotografia (a dalt, al fons)

El dimarts 22 de juny de 2010 a les 14 hores el Senyor de la Vida ha cridat a la seva presència al nostre estimadíssim germà Enric Pedrol i Gasol a l'edat de 82 anys.

El nostre germà va treballar molts anys a la marina mercant, viatjant per tot el món.

El nostra germà va ser sempre un referent del mon evangèlic a la ciutat de Reus i va ser tota la seva vida un puntal de lèsglésia Evangèlica del Salvador, i molt especialment en els temps dificils de la dictadura quan participava en els cultes clandestins, ja que la nostra església va estar clausurada des del 1939 al 1947.

Era molt estimat a la ciutat de Reus. Ja la seva mare Neus era membre de l'església Evangèlica.

Els que l'hem conegut l'hem estimat.

El sepeli serà el dimecres 23 de juny de 2010 a les 16 hores a la seva estimada església del carrer Vidal de Reus.

Narcís de Batlle Teixidor