El passat dia 8 de març es va celebrar l’Assemblea de l’Església Evangèlica de Catalunya. Com a objectiu principal de l’esmentada Assemblea, la Mesa del Presbiteri va considerar que s’havia d’incidir més en la vida comunitària de les comunitats locals, i en aquesta ocasió es va sol·licitar que els informes que presentessin els seus representants expliquessin àmpliament les activitats que estaven desenvolupant, els objectius i projectes de futur, així com aquells temes que fossin més interessants per la seva entitat o rellevància.

La Vice-presidenta primera del Govern,  Maria Teresa Fernández de la Vega, ha afirmat que un dels objectius del govern socialista en aquesta nova legislatura és la reforma de la Llei Orgànica de Llibertat Religiosa i de la Constitució. Pel que fa a la Llei de Llibertat Religiosa, que data del 1980, es tracta  -ha dit- “d’avançar en la condició de laïcitat” que la Constitució atorga a l’Estat i  “d’adequar la Llei a les noves circumstàncies i al pluralisme religiós”.

L’Obervatori per a la Llibertat Religiosa, presidit per Marcial Cuquerella, ja ha llençat avisos d’alarma davant la possibilitat que es tracti de tornar a les confrontacions església-estat que es van donar durant  el període d’eleccions i que l’Estat vulgui promocionar el laïcisme. No sembla que sigui així, sinó que es tracta de  garantir els mateixos drets a totes les confessions i incorporar a la llei la realitat actual.

El maig del 68 jo ja passava dels 30 anys. M’havia casat per l’Església i havia format una família cristiana amb   dues nenes petites. Era pastor evangèlic i exercia la meva professió en una comunitat de Barcelona. Molt dedicat al meu treball espiritual, estava bastant al marge dels problemes polítics i socials de la meva societat. Era, el que es podria dir, un puntal conservador que mantenia els usos i costums de la societat franquista.  Dic això per deixar clar  que estava instal·lat en l’establishment de l’època. L’únic element discordant a la meva vida era el fet de ser protestant que, en aquell temps, era una greu dissidència, ja que també significava, d’alguna manera, ser d’esquerres i republicà, és a dir, contrari al règim franquista.

No fa pas gaires setmanes que amb el títol que encapçala aquest escrit, l'Associació Ilerdense de paleontologia clausurava una interessant mostra de fòssils subtitolada "Testimonis de la vida en el passat" que va atraure l'interès de nombrosos visitants i de la qual se'ns va fer ressò la premsa local.

L'exposició, que mostrava nombroses peces de fòssils, algunes originals i d'altres que eren reproduccions fidels procedent d'arreu del món, passava revista, d'una manera molt didàctica, a les diferents restes paleontològiques que ens han pervingut des de l'era paleozoica, amb una antiguitat superior als 245 miliolns d'anys, que abasta des dels primers fòssils d'orgnismes que poblaren les mars paleozoiques fins als populars invertebrats marítims fossilitzats: els trilobits.

No és el nostre costum celebrar efemèrides polítiques ni manifestar-nos en assumptes de política partidista. Acabem de celebrar unes eleccions generals i una de les pautes de comportament que ens vam imposar, com a deixebles de Jesucrist,  és la de ser imparcials davant les ofertes dels diferents partits en litigi. Les autoritats de l’Església no poden aprofitar la seva ascendència sobre els fidels per promocionar un dels partits que tracten d’obtenir vots. Els creients protestants són –han de ser- prou madurs per prendre les seves decisions, i han de fer-ho lliurament fins i tot quan els dirigents pensen que estan equivocats.  No tenim dades concretes sobre la intenció del vot protestant, però ens temem que, especialment en els cercles més conservadors, s’han inclinat cap a la dreta. Així, al menys, ho deixava entendre la consulta que va publicar Protestante Digital.