Autors: Carles Capó (pastor protestant) i Anna Guinot. 

Reflexions Bíbliques per a cada dia de la setmana preparades des de l’Església Protestant de Barcelona Centre (Tallers, 26). 

Dilluns 8. Marc 4, 7

El card. Planta “espinosa”. Intento seguir-te Senyor. Però tu ho saps, hi ha aspectes de la meva vida que considero intocables. Ja sé que tu vas cridar els teus deixebles a deixa-ho tot. Feina, casa i família. Si jo fes això avui, Senyor, faria més mal que bé. Em tractarien de fanàtic. I deixaria al darrera un reguitzell de problemes. Ho entens, oi? Casa, família, feina, són fruits de la meva vida. No es poden tocar. Però puc fer que siguin el bocí de terra en el qual tu també vols posar llavor. Malgrat que aparentment no et serveixin. Ajuda’m a treure’n utilitat per a tu.

Dimarts 9. Marc 4, 8

Que n’és de bo Senyor quan el meu cor i el meu pensament, la meva voluntat i el meu esperit, com terra flonja i bona, reben la teva paraula. Que n’és de bo, Senyor, quan l’escolto i sento que és bona. Que n’és de bo acollir-la, i començar amb ella el temps de la promesa, el temps del compromís. Que n’és de bo experimentar que la teva paraula em fa fort, em crida a la lluita, al servei, a passar a l’acció. Ajuda’m a fer-ho i a apreciar els bons fruits que tu dones. Gràcies Senyor. 

Dimecres 10. Marc 4,9

Paraula plena d’ironia. Jesús la fa servir diverses vegades. “Qui tingui orelles per escoltar que escolti”. Crec que és una altra manera de dir “No et facis el sord”. La paraula ha estat dita. La paraula arriba fins a tu, i l’has d’escoltar activament, disposat a deixar-te moure per ella. Si tens orelles és per escoltar. Fes que les paraules entre la teva orella i la teva decisió no es perdin pels camins sense sortida de la mandra, de l’excusa o del desànim. “Poseu en pràctica la Paraula i no us limiteu a escoltar-la, que us enganyaríeu a vosaltres mateixos” (Jm 1,22). 

Dijous 11. Marc 4,10-13

Aniversari de l’Atemptat a Madrid, 2004

Paraula enigmàtica. Sincerament. D’entrada no s’entén. Sembla que faci de l’Evangeli com una mena de secret reservat a alguns. Com si no tothom pogués accedir-hi. Hi ha quelcom de semblant a allò que Jesús també diu de “no llençar perles als porcs”. Hi ha persones que per més que miren, no acaben de veure-hi. N’hi ha que escolten, però no entenen res. Es inútil doncs, perdre el temps. Però precisament, si no hi veuen, ni escolten, com podran ser convertits? L’Evangeli aquí cita Isaïes. Potser millor veure què hi diu exactament el profeta.

Divendres 12. Isaïes 6.1-10

La cita de Marc la trobem en aquest text. Es refereix al moment en què Isaïes és consagrat per a la seva missió de profeta.  Visió de Déu (1-3). Esglai, ningú no pot veure Déu sense morir, ni reconeixement de la impuresa (4-5). I finalment el profeta és purificat i preparat per dur a terme la missió (6-9a).”Aquí em tens, envia-m’hi”.  I finalment (9b i 10): el cor endurit dels homes fa que no puguin escoltar, ni veure. En conseqüència, no es poden convertir, ni ser guarits. Forma part del ministeri del profeta, topar constantment amb la duresa del cor dels qui l’escolten. I amb un cor insensible a la Paraula, la conversió no es pot produir.  

Dissabte 13. Marc 4,1-13

Un cop que hem vist la paraula en el context d’Isaïes, podem entendre que Marc utilitzi aquesta cita per dir: escoltar, veure, conversió i perdó formen part d’un mateix procés. I quan hi ha duresa de cor, ni tan sols el perdó no pot arribar. També està dient que sense veure, ni escoltar, sense entendre la Paraula, no hi pot haver conversió ni perdó. Potser el text, en el fons, parla de les “conversions aparents” en què la paraula no ha estat rebuda de debò ni escoltada. El cor dur fa que no hi hagi transformació. Davant del cor dur, la paràbola insinua, fa reflexionar, és més eficaç, potser, que la paraula directa. Aquesta només la poden entendre els qui s’han deixat transformar en el seu interior.  

Diumenge 14. Sl 42,2-3.8-10

“El Déu que m’és vida”. Assedegat de tot, com en un desert, només Tu, Déu, i jo. Cerco els rius d’aigua clara que em refresquin i em restaurin. Trobar-te, Déu, com aquell qui no té res. Una trobada de la qual pugui sortir descansat, recreat, amb nova vitalitat. Fe, confiança, salvació, rius d’aigua viva que brollen de l’interior. Avui, aquí on sóc, en els àmbits d’existència quotidiana. Dia a Dia, amb Tu.